Vida i glòria de la muntanya de Montjuïc per Daniel Vázquez Sallés
Encara que la muntanya aparegui esmentada en l'obra “Chorographia Liber secundus” de Pomponius Mela com a Mons Iovis, el nom de Montjuïc té el seu origen etimològic en Montjuich, que és com en el català medieval es denominava a “la muntanya dels jueus”. Diu la llegenda que al cim del turó hi havia hagut un assentament jueu. I per corroborar la llegenda, i no gaire lluny d'on deien que es trobava l'assentament, a la vessant nord, es va trobar el 1948 una necròpolis jueva.
Sigui certa o no la llegenda, per la seva ubicació excepcional, Montjuïc ha servit com a lloc de diverses poblacions des de l'edat de bronze fins al naixement de la ciutat de Barcino, fundada pels romans entre els anys 15 i 13 aC a la zona que s'estenia entre els deltes del Besòs i del Llobregat. Històricament, la situació estratègica de la muntanya no només ha servit per protegir la ciutat dels atacs externs sinó també per controlar-la en cas de revoltes, tal com demostren les gestes bèl·liques protagonitzades per les hostes del Castell de Montjuïc, fortalesa construïda amb els canons apuntant directament al centre de Barcelona.
Abans de convertir-se en un dels pulmons verds de la gran metròpoli, a Montjuïc es van ubicar una torre de vigia i diverses ermites romàniques, com la de Sant Julià, la de Sant Ferriol, o la de Sant Fruitós, construccions de les quals només queda constància documental, o la de Santa Madrona, destruïda el 1714, després de l'entrada de les tropes de Felip V a la ciutat com a colofó a la Guerra de Successió.
De la muntanya de Montjuïc es va extreure la pedra de gres, un tresor autòcton amb el qual es van construir els principals edificis de la ciutat fins a l'època moderna. La muralla romana, el temple romà, la primera església cristiana o les catedrals romàniques i gòtiques van utilitzar aquesta pedra transportada des de les pedreres d'origen romà, desaparegudes amb les explotacions que han donat la fisonomia actual a la muntanya. El descobriment de la làpida de Cai Cel·li durant la construcció dels nous accessos de l'Anell Olímpic el 1989 va fer suposar que allà hi havia hagut un dels tallers on es tallaven els blocs de gres.
La relació de Barcelona amb la pedrera de Montjuïc està molt ben escenificada en el llibre d'Ildefonso Falcones, La catedral del mar, novel·la que narra la vida quotidiana de Barcelona durant el segle XIV des de la mirada del seu protagonista, Arnau Estanyol. La història de Falcones té com a nexe central la construcció de l'Església de Santa Maria del Mar pels feligresos de la zona del port i del barri de la Ribera. Aquests antics ciutadans van sufragar la construcció de l'edifici amb els seus diners i, en les seves hores de lleure, portant els blocs de pedra amb els quals van aixecar la santa edificació.
La desavantatge d'un parc com el de Montjuïc respecte a altres parcs emblemàtics com el de El Retiro, és la seva ubicació una mica perifèrica. Moltes vegades, Montjuïc queda lluny per al seu gaudi quotidià, però tant per als autòctons com per als forasters, la muntanya dels jueus mereix ser gaudida sense presses i, sens dubte, sense pauses.
Hi ha dos esdeveniments fonamentals per a la història contemporània de Montjuïc. Un va ser l'Exposició Universal de 1929, esdeveniment que va marcar l'estètica del parc pels edificis que es van construir per a la seva major glòria. L'altre van ser els Jocs Olímpics de 1992. Si una vegada a Montjuïc, ja fa molts anys, hi va haver un parc d'atraccions que no va poder suportar el pas del temps, la celebració dels jocs olímpics va canviar l'ètica d'una muntanya que es va transformar en un gran parc temàtic per la magnitud eclèctica de la seva oferta.
Es pot pujar a la muntanya per diferents mitjans de transport, però qui vulgui pujar des del port gaudint d'un viatge per les altures, té un telefèric que acaba davant de l'edifici on un dia es van ubicar els antics estudis de televisió de Miramar convertits ara en hotel.
La visita es pot començar pel rejovenit Castell de Montjuïc. Si un caçador d'esperits col·loqués un micròfon amb la finalitat d'escoltar psicofonies, s'ompliria les butxaques. El Castell de Montjuïc va ser una fortalesa militar fins a finals del segle XIX. I en el segle XX, va ser utilitzat com a presó, i els seus murs, com a paretó d'afusellament per a dissidents polítics com va ser el cas del President de la Generalitat Lluís Companys. Després del tancament del seu Museu Militar el 2009, el Castell va ser destinat al turisme i algunes de les seves estances, per a ubicar la imaginació d'escriptors becats. Els temps canvien, encara que no ho sembli.
Per a qui vulgui gaudir de la seva oferta museística, Montjuïc compta amb quatre dels museus més importants de Barcelona.
La Fundació Miró es troba en un magnífic edifici dissenyat per l'arquitecte Josep Lluís Sert, deixeble de Le Corbusier i degà de l'Escola de Disseny de la Universitat de Harvard. La tria de Sert va ser del mateix Miró, qui va voler destinar els seus fons en un edifici digne del llegat pictòric concedit a la ciutat.
També és destacable el Museu d'Arqueologia, una passejada fantàstica per la història de Catalunya que va de la prehistòria a l'època medieval, passant per la colonització grega i fenícia.
Però si hi ha dos centres museístics majúsculs són el CaixaForum i el Museu Nacional de Catalunya.
El primer es troba a l'antiga fàbrica tèxtil Casaramona, un edifici modernista dissenyat per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. En la seva remodelació, es va comptar amb la col·laboració de grans arquitectes com el japonès Arata Isozaki. A part de complir com a centre cultural, social i educatiu, l'espai compta amb cinc sales d'exposició que acullen mostres itinerants d'art antic, modern i contemporani des d'un punt de vista avantguardista.
El segon és, sens dubte, la col·lecció d'art romànic més important del món. Les 25.000 peces que completen la mostra, entre les quals destaquen obres dels mestres Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell i Lluís Borrassà, s'acullen dins les parets d'un monumental palau construït per a l'Exposició Universal de 1929. D'estil clàssic, va ser projectat per ser enderrocat tan aviat com acabés l'exposició, però per sort, o pels avatars de l'especulació, ara és part fonamental del perfil urbanístic de la ciutat.
Davant del Museu Nacional hi ha la Font de Montjuïc. Se la denomina màgica perquè, amb el pas dels anys, s'ha convertit en una de les atraccions estiuenques favorites dels ciutadans juntament amb el Grec, certamen celebrat a l'aire lliure en un teatre construït el 1929 a imatge i semblança dels coliseus hel·lènics. La font Màgica de Montjuïc, la joia de la corona d'una esplanada que mor a la Plaça d'Espanya, exhibeix cada estiu diversos espectacles de música, llum i colors al gust dels mortals amants de passar les nits sota la protecció dels cels estivals.
Anant en direcció a l'Anell Olímpic, és recomanable visitar el Poble Espanyol, una altra herència de l'exposició del 29 que permet fer un recorregut per les diferents Espanyes arquitectòniques. En unes poques hores, es passa de visitar un barri andalús a caminar per una representació del Camí de Santiago, fent una petita parada en una taverna riojana per prendre una tapeta.
Els amants de l'olimpisme gaudiran amb l'anell olímpic. L'Estadi Olímpic Lluís Companys, el Palau Sant Jordi d'Isozaki, la Torre Calatrava, el Museu de l'Esport Juan Antonio Samaranch, els quatre pilars de l'olimpisme barceloní ens permeten viatjar als considerats, fins ara, els millors jocs olímpics de la història per la seva brillantor i una col·laboració ciutadana mai abans experimentada. Si els rockers mai moren, són els rockers els que mantenen vius uns espais esportius que sense la música veurien créixer l'herba per falta d'estímuls estrictament esportius.
Aquesta crònica dedicada a Montjuïc quedaria manca si no s'escrivissin unes quantes línies sobre el Jardí Botànic i el Cementiri de Montjuïc
El Jardí Botànic és un homenatge a la flora mediterrània, -1300 espècies vegetals repartides en 14 hectàrees-, d'una tonalitat i una aromàtica canviants segons les estacions de l'any. Aquest bell hort es pot veure des del Cementiri de Montjuïc. Inaugurat el 1883 per l'alcalde Rius i Taulet davant la incapacitat de les velles necròpolis de Barcelona de donar sepultura a noves inhumacions, el cementiri ocupa gairebé tota la vessant sud de la muntanya i compta amb una gran quantitat de sepultures i panteons de gran valor artístic que abasten diversos estils arquitectònics. Per conèixer la idiosincràsia d'una ciutat cal conèixer els seus mercats i, sense ganes de ser macabre, també els seus cementiris. Qui visiti el Cementiri de Montjuïc tindrà l'oportunitat de veure els mausoleus dels homes més o menys il·lustres sense els quals Barcelona no seria la ciutat idolatrada pels milers de turistes que la visiten.
