Edificis neogòtics de Gaudí: un homenatge a la Barcelona medieval

Si pensem en el llegat arquitectònic imperant a Barcelona a molts ens ve al cap el Modernisme, senyal d'identitat de la nostra ciutat i elevat a la categoria d'art gràcies a noms com Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch, enaltits al seu torn pel diner i la pretensió de la burgesia catalana. No obstant això, abans d'aquesta eclosió, hi va haver una altra corrent arquitectònica prèvia que també va deixar empremta a la nostra ciutat: l'arquitectura neogòtica, moviment sorgit del rebuig al racionalisme neoclàssic.

En aquest context, a finals del segle XIX, les classes altes barcelonines van fomentar i finançar les construccions neogòtiques, amb la voluntat d'arrelar-se i posicionarse com a hereus de l'esplendor del qual va gaudir Catalunya en el seu passat medieval. Això no va ser un fenomen merament local, ja que s'havia estès per tota Europa. Primer des del Regne Unit i després des de França a la resta del continent després de la caiguda de l'imperi napoleònic. Així, durant tot el segle XIX el continent, sota l'empara dels diferents nacionalismes, els nous territoris sorgits del Congrés de Viena van experimentar una febre neogòtica amb la qual tots buscaven enaltir el seu passat més gloriós. Per això, a més d'aixecar nous edificis inspirats en l'estil gòtic, es van restaurar i completar recintes medievals, com castells i catedrals.

La nostra ciutat no va ser una excepció. Va ser gràcies a aquest corrent que, aprofitant la designació de Barcelona com a organitzadora de l'Exposició Universal de 1888, l'ajuntament de la nostra ciutat va decidir restaurar la façana de la catedral de Barcelona, i es va dictar que l'estil a aplicar seria el neogòtic imperant en aquell moment. Alguna cosa semblant va succeir amb el mal anomenat Barri Gòtic, que tot i tenir origen medieval, i fins i tot romà, va ser reconstruït i medievalitzat de manera artificial entre els segles XIX i XX, quan va adquirir l'aspecte amb el qual ha arribat fins als nostres dies. Va ser tan dominant aquest corrent que fins i tot Gaudí la va abraçar durant un període de la seva carrera. Encara que això sí, assumint-la de manera lliure i personal, intentant millorar les seves solucions estructurals, ja que la considerava un estil imperfecte.

Torre Bellesguard

De totes les creacions realitzades durant el seu període neogòtic, la que millor compleix aquesta voluntat de reconeixement medieval és, sens dubte, la torre Bellesguard (1900-1909), ja que havia estat l'antiga residència d'estiu del Rei d'Aragó Martí l'Humà (s. XIV-XV). Amb aquest esperit, Gaudí va dissenyar un edifici de planta quadrada, amb cert aspecte de fortalesa, i va utilitzar elements propis del lloc, com la pedra pissarra, amb la qual va voler integrar l'immoble en el marc natural que l'envoltava. Amb els seus quatre vèrtexs orientats als quatre punts cardinals, l'edifici compta amb un mirador i una torre almenada com a principal distintiu, que s'alça sobre la resta de l'edifici en forma de con truncat per una bandera catalana i una corona reial, en homenatge al seu passat cortesà, d'on emergeix una creu de quatre braços.

Col·legi Teresià de Ganduxer

Abans d'arribar a Bellesguard, Gaudí ja havia explorat prèviament l'estil neogòtic en altres edificis, tant a Barcelona com en altres llocs d'Espanya, com el palau Episcopal d'Astorga o la Casa Botines de Lleó, projectes als quals va poder optar gràcies a les seves bones relacions amb alguns dels personatges més il·lustres del seu temps. El primer de tots, que marca l'inici de la seva etapa neogòtica, va ser el Col·legi de les Teresianes de Barcelona, encarregat per Sant Enric d’Ossó. El fundador de la Companyia de Santa Teresa de Jesús va ordenar construir un complex que pogués allotjar alhora un convent, un internat i una escola, funció que continua exercint actualment. Encara que en primera instància el responsable del projecte era Joan Baptista Pons i Trabal, el renom i la fama de Gaudí com a arquitecte i com a persona devota van fer que finalment l'encàrrec recaigués sobre ell. Donat l'escàs pressupost que l'orde tenia per dur-ho a terme, es va haver d'optar per materials pobres, com el maó i la pedra, que complien amb la voluntat de reflectir el vot de pobresa de les religioses.

Tot i això, Gaudí no va renunciar a crear elements decoratius jugant amb la col·locació del mateix maó, al·legant que això no suposava un increment en el cost final. D'aquest procés creatiu ha transcendit una anècdota que mostra les constants pressions rebudes per ajustar-se al pressupost. Davant una queixa o comentari d'Enric d'Ossó, Gaudí va respondre: Cadascú al seu, mossèn Enric: jo a fer cases, vostè a fer misses.

Sigui certa o no, el que sí que reflecteix aquesta anècdota és la voluntat de l'arquitecte de deixar la seva empremta allà on anava. Un bon exemple d'això és la columnata asimètrica realitzada a la primera planta de l'edifici, amb 26 pilars d'un costat i 25 de l'altre, com a representació d'una naturalesa on no existeix la simetria. O el pilar sense ornaments fet així per simbolitzar a Déu, i del qual neix una escala de 14 graons que mor en la paret, com a símbol que més enllà de Déu no hi ha res.

Cellers Güell

Com indica el seu cognom, aquesta construcció va ser un encàrrec d'Eusebi Güell, gran mecenes de Gaudí durant tota la seva vida. En aquesta ocasió el projecte consistia a aixecar unes bodegues en una finca situada al Garraf (Sitges) on l'industrial posseïa vinyes i una pedrera de pedra calcària, que va servir per aixecar el complex i integrar-lo en el seu entorn, tal com li agradava fer a Gaudí en les seves creacions. Dirigit per l'ajudant de Gaudí Francesc Berenguer, l'obra es va dur a terme entre 1895 i 1897. Arquitectònicament, les bodegues tenen una planta quadrada rectangular i cobertes de gran verticalitat, que atorguen al complex un perfil piramidal molt accentuat. A l'interior compta amb cinc plantes, dues d'elles subterrànies per ser utilitzades com a bodegues, una planta baixa per a cotxera i per al servei, la primera per a l'habitatge i la superior, que comptava amb un porxo-mirador orientat cap al mar i una capella abovedada.

Després del seu tancament el 1936, l'espai ha sobreviscut fins als nostres dies, adaptat com a restaurant, i es pot visitar i fins i tot llogar per a esdeveniments i cerimònies. Bona opció per descobrir una de les obres més desconegudes del geni de Reus. Gairebé tant com l'estil en què s'inspira i que tants edificis i construccions ha deixat a la nostra ciutat. I és que en arquitectura hi ha vida més enllà del Modernisme. També a Barcelona.